Política del llegir

(En español)

Només cal llegir els diaris. Llegir-los, vull dir, amb la màxima de Gabriel Ferrater ben apresa: “No hem de creure allò que ens diuen, però hem de saber escoltar allò que se’ns diu al seu través”[1].

Per exemple, “El País” 9/06/2107, el dia després de les eleccions a la Gran Bretanya: “El independentismo pierde terreno en Escocia”, ben gran, que no s’ho perdi ningú a Espanya i part de l’estranger. Això vol dir, digueu-me paranoic, “L’independentisme perd terreny”. Punt. I no cal afegir res més. No cal afegir “…a Catalunya” perquè qualsevol lector ho completarà per ell mateix. El llenguatge és això, pura connotació que depèn del subjecte de l’enunciació i del seu receptor, pura màquina interpretativa amb dolls de sentit a dojo. I qualsevol missatge depèn del context per produir el seu doll de sentit.

Si ara analitzem el context, qualsevol comentarista mitjanament informat ens dirà que, de fet, a Escòcia hi ha hagut un “vot útil” dels independentistes cap als laboristes apostant per un Brexit tou en contra del Brexit dur de la senyora May, i que l’independentisme no ha fet cap pas enrere. És una manera de dir: han de sortir d’Europa però que no sigui a coces ni donant un cop de porta. De ben segur, el titular “L’independentisme a Escòcia aposta pel Brexit tou” no serà menys esclau del llenguatge que fa servir o al qual serveix sense saber-ho, esclau també del context, maleït context!

“No interpreti tant!”, em direu. Però és que llegir és interpretar, només començar per la primera paraula. Fins i tot posar un titular al diari ja és interpretar. Vivim en un món de llenguatge que és pura interpretació, amb una estranya satisfacció que s’amaga en cada paraula, una satisfacció que no sap dir-se, que només pot evocar-se a través d’una lectura precisa d’allò que se’ns diu... en allò que ens diuen.

L’inconscient és això, és tant a la vista que no el sabem veure. Però el podem llegir.

---

[1] Gabriel Ferrater, Pròleg a Nabí  de Josep Carner, Edicions 62, Barcelona 1971, p. 6.