08 de setembre 2011

Jacques Lacan: hombre en su siglo

Lacan el oscuro, y a la vez de una claridad meridiana. Lacan citado sin parar, a favor y en contra, pero muy poco leído con el rigor que merece: —Es que parece ilegible. —Sí, como el inconsciente de tus sueños. Lacan el amo, excluido de la institución oficial psicoanalítica, creador después de una Escuela que formó a varias generaciones de psicoanalistas (1964), pero que él mismo disolvió cuando, al final de su vida (1981), vio que traicionaba sus propios principios. Lacan el maestro, cuyo nombre, hoy, tiene el honor de llevar una Universidad y cuyos Escritos y Seminarios siguen orientando la práctica de miles de psicoanalistas en varias lenguas y lugares. Lacan el clínico, de una docta precisión, heredero de una tradición psiquiátrica injustamente olvidada. Pero también Lacan el profeta, que vaticinó la alianza, degradante para el saber y para su función social, que la Universidad promueve hoy en día con el nuevo amo de las leyes del mercado. Lacan, que intuyó igualmente, cuando nadie lo imaginaba, las nuevas formas de segregación social a las que debía llevarnos la Europa de los mercados comunes. También Lacan el insurgente, el amigo de Picasso, de Dalí, del grupo surrealista de su época, con un anecdotario del que los historiadores no saben muy bien qué hacer más allá de alimentar la prensa amarilla: —“Hagan como yo, no me imiten”. Y sobre todo, Lacan el psicoanalista. Los testimonios que conocemos de sus analizantes son siempre impresionantes, fuera de serie. Lacan psicoanalista, que puso la función del “deseo del analista” en el centro de una ética para el tratamiento de los síntomas y malestares del sujeto contemporáneo, un tratamiento que no ceda a las falsas sirenas de unos ideales higienistas cada día más funestos. Lacan, de una exigencia fuera de lo común para los propios psicoanalistas: “Mejor pues que renuncie quien no pueda unir a su horizonte la subjetividad de su época". Treinta años después de su muerte, el sujeto Jacques Lacan, finalmente Otro —como le gustó nombrarse—, sigue tan presente y enigmático como su “duro deseo de durar”. 

Y así, se prepara estos días la publicación en castellano de un admirable texto de Jacques-Alain Miller, “Vida de Lacan”, que demuestra lo que Baltasar Gracián podría muy bien calificar con un Lacan, hombre en su siglo: “Los sujetos eminentemente raros dependen de los tiempos […] Pero lleva una ventaja lo sabio, que es eterno; y si este no es su siglo, muchos otros lo serán”.

Léanlo, simplemente.

7 comentaris:

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Com que tinc la mitja certesa, si es pot estar cert d'alguna cosa, que vostè com a persona independent no es deixa portar per grups ni fa més cas que a allò que veu i sent en sí mateix, que viu com desitja, intentaré comprar-lo i llegir-lo, la veritat és que llibres de Lacan m'interessen, però sempre caic i em dirà que és una excusa, ho admet, en el problema econòmic.
M'ha agradat llegir tota la vida i espere, malgrat aquests tres darrers anys de sequera en paper, seguir-ho fent.

Gràcies senyor Bassols per la seua recomanació.

Miquel Bassols i Puig ha dit...

De fet, veig ara l'equívoc —sempre l'equívoc del significant!— de la darrera frase: "Léanlo, simplemente". Llegir, què? Lacan o "Vida de Lacan" de J.-A. Miller? Tots dos!!
Salut a vostè, benvolgut Vicent.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Li dec una explicació, tot i ser un equívoc plenament inconscient:
Disculpe, potser ha estat l'ombra del gran teòric actual de la psicoanàlisi J.-A. Miller qui ha fet que se'n duguera al darrere, sí, el mite que jo tenia amb Lacan, ja minimitzat afortunadament després del meu anàlisi, i amb la confusió que ha actuat en mi inconscientment el què vostè diu l'equívoc del final ha fet que posara en dubte no la seua persona, sinó la meua certitud en la meua visió de vostè com a ésser humà generalitzable.
Lamente que les paraules arriben tan poc lluny dels sentiments i més si són escrites.

Salutacions des de València i una forta abraçada autumnal, que ja comença la tardor i amb ella les manifestacions de l'inconscient, que quelcom de físics també en som.

Vicent.

Miquel Bassols i Puig ha dit...

I tant!! Gràcies pel misstage i una salutació ben cordial.
Salut!

Luis Roca Jusmet ha dit...

Hola Miquel. El meu comentari no té a veure amb l'article, només es posar-me en contacte amb tu ( o vosté ?) Ens vam conéixer puntualment al Congrès de "Filosofia i locura" ja fa anys. Em va agradar molt la teva conferència sobre ·El subjecte i la locura". Ara estic llegint "La letra y el objeto".
Volia convidar-te a fer una ullada al meu blog Materiales para pensar ( http://luisroca13.blogspot). Jo ja he inclòs el teu link a aquest blog perquè em sembla molt, molt interessant.
Llegiré "La vida de Lacan", la meva perspectiva sobre el tema està massa condicionada pel llibre de Roudinesco.
Salut

Miquel Bassols i Puig ha dit...

Tinc un molt bon record de la nostra trobada al Congrés de "Filosofía y locura". Gràcies per la teva referència al Bloc.
Acabo de passejar-me per "Materiales para pensar" i trobo moltes referències comunes i interessants. Felicitats pel teu treball!!

Avui estem totalment capficats en un tema greu: la detenció i empresonament d'una psicoanalista a Síria, Rafah Nached, per motius polítics. Trobaràs més info a:
http://laregledujeu.org/2011/09/13/7095/jacques-alain-miller-sengage-pour-la-liberation-de-rafah-nached/

Estem movent tots els fils possibles - Carla Bruni inclosa- perquè l'alliberin.
Passa-ho!!

I salut,
MB

luis roca jusmet ha dit...

Em fa gràcia que et recordis de la trobada. Gràcies per l'interés d'anar al blog i pel comentari. Hi tant que hi ha referències comunes. Quan acabi la lectura del teu llibre faré algun comentari ( és un bon exercici fer-ho després d'una lectura.Ja te'l passaré.
Ja passaré la informació tot el que em sigui possible. Seguim en contacte.
Salut
LLuís